Entrevista a tres bandes (La Terra, febrer 2019).

ALBERT GARCIA / Enguany el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica [CCPAE] compleix 25 anys. Fem balanç amb els tres presidents electes que ha tingut, tots ells d’Unió de Pagesos: Salomó (1997-2002), Joan (2002-2006) i Daniel (actual). El CCPAE el regeix una junta escollida per sufragi entre els productors, d’una banda, i la resta dels sectors — elaboradors, comercialitzadors i importadors— de l’altra, i integra representants dels consumidors i de l’Administració.

Com arrenca el CCPAE, Salomó?

S.T. El primer president és interí, Ramon Lletjós, del Departament d’Agricultura, que demana les competències per a la certificació a Madrid. El 1994 crea el CCPAE i el primer que va fer va ser convocar eleccions. Les eleccions es van convocar a imatge i semblança dels consells reguladors de les DO del vi i de l’oli, la paritat representativa: productors i elaboradors. Llavors, vam aconseguir que el CCPAE esdevingués una corporació de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, autonomia i plena capacitat d’obrar.

Estàveu organitzats?

S.T. Érem pocs. No era comparable amb avui. Els productors estaven atomitzats i hi havia un nucli entorn de Vida Sana, que tenien la seves empreses, i una  manera d’entendre l’agroecologia. Però sobre la certificació ho teníem tots clar: presentar un producte ecològic amb garanties.
D.V. Als vuitanta, a Catalunya i a Espanya, el sector productor ecològic era molt petit comparat amb França i Alemanya, on ja estaven organitzats des feia anys amb certificacions privades. I el fet que sortís la normativa europea el 1991, quan aquí arrencàvem, va estirar el sector cap a la certificació pública. Això ens va unir molt ràpidament.

Joan, durant el teu mandat vau incorporar la ramaderia ecològica.

J.F. Va reactivar la ramaderia de muntanya, a través de les mesures agroambientals i ajuts compensatoris. Va fer que gent jove sense perspectiva s’hi quedés. Tot plegat, va fer que hi hagués activitat a la muntanya i amb denominacions específiques de producció.

Ha servit de motor per a l’activitat agrària a muntanya avui?

J.F. Indubtablement, va ser un boom per a la ramaderia ecològica a Catalunya. Només a la Pobla de Segur (Pallars Jussà) hi ha tres cases que produeixen i elaboren carn ecològica, fins i tot exporten a Alemanya. D’altra banda, vam conjuminar dues mentalitats, el productor neorural conscienciat i els professionals.

S.T. Als inicis, l’agricultura ecològica estava molt vinculada al naturisme i al vegetarianisme. I el sector càrnic n’havia quedat una mica exclòs. La realitat es va anar imposant. I amb els anys, les noves incorporacions al camp han fet créixer el sector i hem anat cap a un boom de la superfície inscrita.

Ha estat determinant el model de certificació pública?

J.F. Aquest model de corporació de dret públic, però de gestió autònoma, va ser un model que va cridar l’atenció a la resta de l’Estat. El fet de la participació dels productors i els elaboradors en la gestió va ser un element de dinamisme en l’agricultura.

D.V. És un model d’èxit, la prova és que, Múrcia, País Valencià i Galícia, entre altres, ens han copiat. Catalunya, que en comparació és un territori petit, és la segona zona en ramaderia ecològica de tot l’Estat, la quarta zona en nombre d’hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica, i en transformació som la primera. Al darrere, hi ha hagut el model del CCPAE, on tot el sector participem en unes eleccions, amb llistes obertes, i el sector participa de la decisió de com s’ha de gestionar la certificació.

La certificació és la base de l’agricultura ecològica?

D.V. El reglament europeu dedica una part molt important a explicar com s’ha de fer aquesta certificació i és la base perquè els consumidors tinguin confiança a l’hora de comprar aquests productes. Les enquestes ens diuen que més del 80 % confia en aquesta certificació. Ara mateix, després de 25 anys, a les fires internacionals, la certificació catalana està reconeguda arreu com a seriosa, que compleix la norma, que es fan les coses bé. I no és la percepció per a tot arreu.

S.T. Cal remarcar que el model de corporació de dret públic també es va fer sobre la base de donar representativitat als consumidors —hi havia una tradició de les cooperatives de consum—, en això vam ser pioners a l’Estat espanyol. Vam canviar el concepte de certificació. La composició de la junta rectora amb tots els elements és la clau. El clúster agroecològic català té força i iniciativa per això. La fórmula d’èxit és perquè al darrere hi ha un sector que se l’ha cregut i hi ha apostat. I quan ha sortit el fantasma de la certificació privada, veient com anava a altres contrades, ha tingut clar que calia salvaguardar el model públic.

Avui el sector continua creixent en hectàrees i operadors. Tenim sostre?

D.V. Mentre la demanda vagi creixent anirem creixent. Fa anys, el debat sobre el producte ecològic era sobre dues qüestions: que era car i que no es trobava. El segon aspecte el tenim solucionat: pràcticament arreu se’n pot trobar. Pel que fa al preu, tot i que és un sector petit, ha crescut moltíssim i ja hi ha competència a tot arreu i les dades ens diuen que els preus han baixat molt. Ara estem parlant d’un model de comercialització bastant similar a la convencional. Tot i que molts no volíem el mateix sistema, volíem canviar de model amb la producció ecològica. A tot el món, creix l’agricultura i en creix el consum. Cada vegada hi ha més consumidors que trien aquesta opció com una opció de salut i no crec que es facin enrere. També depèn de cada país. Els països que han aplicat polítiques per afavorir l’agricultura ecològica estan molt més avançats que no pas nosaltres.

Quin efecte està tenint el fet que la gran superfície hagi entrat al mercat del producte ecològic?

D.V. Quan anaves a Alemanya i veies els productes ecològics als supermercats pensaves que havíem d’arribar aquí.

S.T. Em preocupa que aquesta socialització de l’alimentació ecològica i aquesta competència interna, com sempre, acabarà afectant els que tinguin menys capacitat d’adaptació. És a dir, aquelles explotacions que van començar fa temps amb una militància dels consumidors que pagaven més conscientment perquè afavorien una millor qualitat de vida als pagesos, avui no es dóna. Aquest producte ecològic anònim que et trobes al linial de la gran superfície ens acabarà passant factura. Aquí és on ha d’intervenir l’Administració: preservar un model d’explotació autòcton; o les regles de l’economia de mercat acabaran carregant-se tota l’estructura que tenim. I el model de l’agricultura ecològica anava no només per produir, sinó per afavorir un model equitatiu.

El 2019 serà any d’eleccions al CCPAE. Hi ha novetats: el detallista entrarà a la Junta Rectora.

D.V. S’ha acordat un decret que canviarà coses. La junta mantindrà la filosofia paritària, però hi haurà més pes del sector productor i es garantirà l’entrada del minorista, els punts de venda a dojo estan obligats a inscriure’s al CCPAE i és lògic que tinguin el seu lloc a la Junta.

Font: La Terra (febrer 2019)